LLUNY

Ha marxat sense que ningú no el veiés, sense que ningú no l'escoltés i, a mi, això, només m'ha deixat dolors i llàgrimes...
(Cant I de l'Odissea)

NOSTÀLGIA

No s'havien eixugat encara els ulls pel plor, i la seva dolça vida es consumia enyorant el dia del retorn...
(Cant V de l'Odissea)

INFLEXIÓ

Ara t'ordena que el retornis el més aviat possible, que el seu destí no és morir lluny dels seus, sinó veure'ls i tornar a la seva casa de sostres alts i a la seva pàtria.
(Canto V de l'Odissea)

RETORN

Respon-me també verament, per saber del cert si aquesta terra on he arribat és Ítaca, tal com m'ha dit aquell home amb qui m'he trobat en venir a aquí.
(Cant XXIV de l'Odissea)

BENTORNATS

ROSA	ÀFRICA	JOSÉ
ÀNGEL	MARÍA	MANUEL

ROSA

Jo ho feia tot per complir, per quedar bé. M'hi sentia obligada.

Àudio

Text en PDF

La Rosa és una dona elegant, d'aquelles a qui no li pregunten l'edat. La primera vegada que li canvià la vida sortia del carrer de Gastón de Bearne, a Saragossa, malhumorada. Molt cabrejada. Aquella frase que acabava d'escoltar li menjava les entranyes: «Hi ha cristians que són com fanalets encesos i d'altres… estan apagats.»

Ningú no li havia insinuat, ni subtilment, que ella fos del segon grup i, d'entre totes les persones que estaven mirant aquell vídeo de sant Josepmaria, tampoc ningú va sentir-se tan interpel·lada com ella. Mai no s'havia sentit tan incòmode.

D'ençà d'aquell dia, res no va ser el mateix, ja que no podia parar de fer-se preguntes i, el que era pitjor, no arribava a cap resposta clara. El vidre de la seva vida perfecta, de sobte, tenia una esquerda que l'obsedia amb la mateixa intensitat que fins ara l'havia frustrat.

I per què hauria d'estar apagada si tinc una vida estupenda? M'encanta el meu treball, tinc una família: marit, uns fills… Tot em va bé, gaudeixo, surto amb les amigues, vaig al cine, faig teatre…

I per què hauria d'estar apagada si tinc una vida estupenda?

Precisament el teatre, que havia començat com un divertiment, s'havia convertit, gairebé, en un voluntariat. Endegaren la petita companyia fa deu anys amb mares i pares de l'escola dels seus fills. Coincidiren aquells temps amb l'inici de la crisi, quan van començar a fallar les subvencions i les ONG van haver de buscar noves formes de finançament. I amb coneguts d'uns i altres portaven a terme representacions solidàries, tot recaptant fons per a nens amb problemes motrius, persones amb discapacitats intel·lectuals, Càritas…

El món seguia girant i passaren força mesos fins que Déu tornà a colpejar el cor de la Rosa, en aquesta ocasió, però, per posar-lo al seu lloc. Una bona amiga li va dir que s'havia apuntat a fer uns exercicis espirituals, una mena de recés. Per què no vens? I allà aterrà sense cap altra pretensió. Li va semblar una bona oportunitat per tenir pau, per relaxar-se, per llegir… i sense haver de fer dinars ni sopars!

I allà, senzillament, la Rosa va descobrir l'amor de Déu talment com una explosió. Es fa molt difícil, gairebé impossible, explicar què va passar. Encara avui, se li posa la pell de gallina quan ho recorda: És com si estigués a una habitació superil·luminada: hi ha focus, llums… i, de sobte, m'adono que al fons hi ha unes cortines. Les descorro i entra la llum del sol que ho inunda tot i eclipsa totes les llums que hi havia a l'habitació. Segueixen estant allà, però ja no serveixen. Va ser una sensació que no és equiparable a res.

Des d'aquell moment, diu la Rosa que tot és diferent i que les coses es veuen amb una altra llum, a través d'un altre filtre. I això que externament la seva vida no ha canviat. Viu com abans, com una equilibrista, però ara l'acompanya sempre una xarxa i, si cau —que és inevitable—, no passa res.

El seu marit no es va sorprendre quan li va explicar el que li havia passat. Encara més, s'ho esperava. Nosaltres tenim moltes converses i m'imagino que hi ha coses que es noten. No oblidaré mai el que em va dir: «si tu ets més feliç, tota la família serà més feliç». I això que aquest fet és, com qui diu, d'abans d'ahir.

No és que tingués la vida trencada o que fos una persona trista, ni que volgués que Déu li tragués una pedra de la sabata. És que era una cristiana que complia per quedar bé, per si al Déu de les altures li donava per castigar-la. Ara, ha descobert que Déu ja no la mesura pel que fa malament, sinó pel que estima. Aquesta sensació m'acompanya sempre, també perquè la potencio i faig tot el que puc per apropar-me a Ell. Sentir-me filla de Déu des de l'eternitat, des de sempre… quan ja soc grandeta!

I penso: i, això, com no ho he sabut veure abans? Que testarruda que era!

ÀFRICA

Tinc tots els pecats. Menys matar, posi-me'n un de cada.

Àudio

Text en PDF

A la història d'Àfrica hi ha tres fites que la van ajudar a reconèixer que havia tornat a casa, però d'això no en seria conscient fins temps a venir, quan va asseure's a escriure els punts d'inflexió de la seva existència. Fins aleshores, li bastava anar, com diria aquell entrenador, «partit a partit».

L'Àfrica va estar gairebé 22 anys sense tenir, a penes, contacte amb Déu. «A penes», perquè casar-se ho va fer per l'Església i, de tard en tard, resava un parenostre per demanar alguna coseta, per si de cas. Totes li ponien: tenia un marit que era un encant d'home, dues criatures estupendes —un nen i una nena, com ella volia—, canviava de feina ràpidament… Tu has nascut amb estrella, tot et va fantàstic! No necessitava Déu per a res i quedaven ja molt enrere aquells anys de col·legi de monges i diumenges de missa amb la família.

No necesitava Déu per a res.

Un dia, després de donar a llum, es va creuar amb una veïna que acabava de tenir bessonada:

—Com es diuen?
—Pere i Pau.
—Mira, com els Picapedra!
—No, no… com els apòstols. I com va anar amb la teva filla?
——Fenomenal. Va néixer a les tres, a l'hora de…
—De la Divina Misericòrdia.
——No, del telenotícies… De la Divina Misericòrdia? I, això, a quin canal ho fan?

No entenia res, estava totalment en off.

La profunditat del mar

Una mica més endavant, a l'octubre del 2001, es va quedar a l'atur i se li va acudir fer un màster a la universitat. Cada dia, quan anava a la cafeteria a esmorzar, passava per davant d'una capella, on hi havia un cartell que deia: «Encara no t'has confirmat? Passa i informa-te'n.» Dia rere dia deixava enrere aquell cartell sense poder evitar mirar-lo. Aquelles paraules li martellejaven el cervell. Fins que un dia va decidir entrar.

Ho va fer perquè el seu fill havia de fer la Primera Comunió i li feia cosa anar-hi l'última, perquè ella i el seu marit no anaven mai a missa.

En no veure el mossèn, va agafar un llibre que estava per allà i que després no ha parat de llegir perquè li encanta: Hablar con Dios, de Francisco Fernández Carvajal. Li semblava tan bonica la història que s'hi narra que no creia que pogués ser veritat. Va començar a arribar més d'hora a la universitat per poder llegir i hi tornava tan bon punt acabaven les classes. I, mentrestant, el mossèn, que no apareixia…

També va trobar un paper amb els Manaments de l'Església. «Oir Missa entera cada diumenge.» Cada diumenge? Amb tot el que cal fer… Estan bojos! «Confessar els propis pecats, si més no un cop l'any.» Per favor, i això qui carai ho fa? Això és massa! «Ajudar l'Església en les seves necessitats.» Sí, això mateix, amb tot el que tenen! Que es venguin el Vaticà! I va pensar que aquells Manaments haurien de canviar en algun moment.

Fins que va arribar el mossèn. Va dir-li que volia confirmar-se i que li sonava que abans calia confessar-se. El sacerdot li donà un examen de consciència i es començà a preparar. Com podia saber, ella, que tot allò era pecat? Va confessar-se, dient: Tinc tots els pecats. Menys matar, posi-me'n un de cada.

Aquell mossèn li anà fent catequesi durant uns quants mesos i es confirmà al maig de 2001. Va ser un moment impressionant. Entenc que no fa falta sentir res quan has d'anar a confirmar-te, però, en el meu cas, vaig tenir una experiència una mica especial. En el moment en què el bisbe em va fer la unció amb l'oli, vaig notar una pressió molt forta, no em podia moure. Plorava de l'emoció, no sé ben bé per què. El meu marit, que estava més allunyat que jo, era el meu padrí. Després vaig assabentar-me que havia de ser algú que t'acompanyés espiritualment, però bé, ell era allà, em va posar la maneta a l'espatlla i fenomenal.

Amb motiu de la Confirmació va començar a anar a missa, però ho va deixar. Després de la Comunió del seu fill, ho va tornar a intentar, però res. No entenia el significat de la litúrgia ni les paraules del capellà. Li semblava tot repetitiu, i no sabia treure l'entrellat de tot plegat.

El dolç blau

L'Àfrica sempre havia tingut molt bona relació amb la família, especialment amb el seu pare, que era molt creient. Tot i que no compartien la fe, això tampoc no els distanciava, ans al contrari. En moltes ocasions parlaven de la mort, una cosa que a ella sempre li havia fet molta por.

El pare li deia que només li preocupava l'avantsala de la mort, però que el que vindria després ho tenia molt clar. Això no ho saps… Però ell feia molt de temps que resava per tenir una bona mort i li havia demanat al Senyor que, quinze dies abans, li enviés un senyal per tal de preparar-se. Papa, per favor… què esperes? Una aparició de la Mare de Déu? Vols un enviament d'un telegrama celestial? «Fa molts anys que ho demano i sé que el Senyor i la Mare de Déu m'ho concediran.» Pobret, quan vegi que es mor i ningú no l'avisa…

L'estiu que va morir va rebre el senyal abans. No sé si van ser quinze dies exactes o no, perquè no se'm va acudir posar-me a pensar en això. El seu pare va tenir una bona mort, com ell volia, i va tenir temps de rebre la Unció dels Malalts. És clar que no podia haver estat una casualitat.

Un any més tard, l'Àfrica continuava estant molt aclaparada, amb una depressió horrible, però calia seguir treballant. A vegades havia d'aturar-se de sobte o anar-se'n al lavabo a plorar. Va anar al metge i va prendre algun medicament per a l'ansietat i per poder dormir, per primera vegada a la vida. Fins que un dia, ja molt fins al capdamunt, s'encarà amb Déu: Per favor, Senyor, ajuda'm! Necessito que em curis aquesta pena per poder tirar endavant, que jo no puc.

La calor del capvespre

En aquell moment treballava de comercial en assumptes d'inversions i tenia la seva cartera de clients, a qui atenia a domicili. Un dia li trucà una senyora per demanar-li ajuda. On quedem? Jo treballo d'organista en una església. Podríem quedar després de la missa de dotze. Era un diumenge, dia de la Pentecosta.

Va arribar d'hora, va entrar i es va asseure a prop de l'organista per esperar-la, a tocar de l'altar, al primer banc. A l'homilia va passar alguna cosa. El mossèn va començar a parlar d'una manera que em va deixar impactada. És com si em parlés a mi: parlava de l'altra vida, com un canvi de casa, que la mort és un arreveure, que estarem amb la gent que tant estimem, que coneixerem Jesús. La pena, per moments, em passava i em dirigia cap a l'esperança.

Es va quedar tan al·lucinada que en acabar la missa encara estava trasbalsada. L'organista li anava explicant la seva problemàtica, però ella l'escoltava com una remor llunyana. Sortí d'allà totalment canviada; tanmateix, no va voler dir res a ningú. El diumenge següent sentí un impuls gran de tornar-hi. I el següent, i el següent… però encara d'amagatotis.

Un dia va explicar el mossèn que si algú anava a missa no havia de ser per complir, sinó per amor a Déu. «Podries estar una setmana sense veure la persona que estimes? Això mateix és el que passa amb Déu.»

Durant aquella època, portava els fills a l'escola i, després, amb algunes mares amigues, se n'anaven a esmorzar. Però a aquella mateixa hora ella va començar a anar alguns dies a missa… tot i que li feia vergonya dir-ho. Un dia deia que anava a la pelu, l'altre que havia de fer un encàrrec. Fins que no va poder més. «Es pot saber on vas després de l'escola?» «A missa! Me'n vaig a missa!» «Però què fas? Si és dijous…»

La següent batzegada va ser també per una homilia. «Per poder conèixer Nostre Senyor i poder parlar d'Ell a la gent cal estudiar la història de la Salvació, conèixer el significat de la Litúrgia… Per aquest motiu, a la parròquia, fem classes de teologia. És gratuït, no hi ha exàmens i podeu venir quan vulgueu, no cal ni apuntar-s'hi.»

Il·lusionada, va buscar una cangur per als divendres a la tarda i es va comprar una llibreta al xino per seguir el seu historial universitari d'alumna avantatjada. A la primera classe no va entendre un borrall i va decidir no tornar-hi, però, abans d'anar-se'n, la noia del costat, de la mateixa edat, es va oferir per fer-li classes particulars. Gratis? Si no ens coneixem. «Així començarem a conèixer-nos.» Durant tres mesos va anar aprenent sola, una estona cada dia després de missa, i, quan va estar preparada, va tornar a incorporar-se al grup, amb qui encara avui continua anant.

I aquest va ser el retorn definitiu per a l'Àfrica. El seu marit, a qui finalment va explicar la seva conversió, va estar un temps rient-se'n. Però, més tard, l'acompanyava els diumenges. Tots, perquè hi anaven tots quatre. Al principi, ell, els esperava al bar, però a poc a poc ja hi va anar entrant. Li va passar el mateix que a mi, però encara va trigar més.

Em pensava que ja era feliç, però ara m'adono que em faltava allò tan important que és Déu. Vaig passar de viure d'esquena a Déu a viure-hi de cara; la vida és totalment diferent i me l'ha capgirada 180 graus.

Déu parla fluixet. A mi m'ha estat cridant durant vint anys, mentre jo li anava dient que no, perquè sabia que el dia que el deixés entrar em revolucionaria la vida. Però ha valgut la pena.

Alguna vegada, fa molts anys, l'Àfrica recorda haver sentit pena per haver perdut la fe, però la confortà haver sentit xiuxiuejar una veu interna que li deia: «Demana-la.» I la va demanar. Quan demanes fe al Senyor, te la dona, així, de franc.

EL JOSÉ

Crec que el meu procés interior és un miracle. Amb totes les lletres, no ho puc entendre de cap altra manera.

Àudio

Text en PDF

Voleu que us expliqui com vaig reinventar-me? El José és artista i això es fa palès en la decoració del seu taller, en el seu treball, en la manera de parlar i d'encarar els temes. Sense cap mena de por de semblar radical. Crec que el meu procés interior és un miracle. Amb totes les lletres, no ho puc entendre de cap altra manera.

I explica com va ser educat en una escola religiosa on es resava i on es palpava la fe. Un lloc segur.

Però arribà un fet traumàtic que l'expulsà del paradís de la infantesa. La meva mare va morir quan jo tenia 15 anys i un munt de preguntes sense resoldre. Perdre la mare tan aviat va marcar la singladura familiar. Va ser el principi del final.

El José s'apartà de Déu: Vaig culpar-lo i odiar-lo per això. No tenia cabuda a la meva vida. I jo, per descomptat, no l'hi deixaria entrar. Amb els anys, l'odi es va anar apaivagant i va donar pas a la indiferència, mentre la vida del José anava progressant.

Amb els anys, l'odi es va anar apaivagant i va donar pas a la indiferència.

Vaig estudiar Belles Arts perquè volia ser pintor, però, tan bon punt vaig acabar la carrera, em van oferir feina en una empresa important de mobles. Vaig accedir-hi i vaig començar a créixer professionalment. El treball ho envoltava tot. Vaig arribar a l'esglaó més alt de l'empresa. M'agradava, era una bona feina, era reconegut i guanyava diners. No podia demanar res més. I tanmateix…

Tanmateix, el José no era feliç i li esclatà als morros una crisi professional que amagava una crisi personal.

"Jo era tan indiferent a qualsevol inquietud espiritual, estava tan buit des de feia tants anys que el primer que vaig detectar no va ser una crisi personal, sinó professional. Feia 28 anys que treballava com una mula, content, sostenint la família, però sense desenvolupar la meva vocació. Jo vaig estudiar Belles Arts perquè volia ser pintor. I aquell treball me n'havia allunyat. Tenia 50 anys i em demanava què estava fent amb la meva vida."

El José confessa que aquella inquietud professional amagava coses més pregones. Que en el fons no n'estava content, de la seva existència. Va decidir arriscar i prendre una decisió radical: Vaig deixar la feina. Va ser una etapa dura perquè la família no ho va entendre. Els va semblar una irresponsabilitat. Va començar a haver-hi mal ambient a casa perquè, a més a més, no aconseguia cap altra feina. Havia deixat un bon càrrec i ara estava a l'atur.

La filla petita, de 8 anys, se n'adonava i una nit s'apropà al seu pare amb el que creia que seria una recepta per sortir del pou. Em va donar una estampa d'un sant i em va dir: «resa-la, que t'ajudarà.» Era la novena per demanar feina mitjançant la intercessió de sant Josepmaria. De manera sorprenent, aquella mateixa nit, ja vaig començar a resar. I vaig resar amb fe… jo, que no en tenia! Estava tan desesperat i la meva vida se n'anava tant a rodar que em vaig agafar fort a aquell paper, com una taula de salvació.

Quan feia set dies, encara sense haver acabat la novena, al José li trucà el capellà de l'escola del seu fill gran. Feia temps, jo li havia presentat un projecte per educar els nens a través de l'art. Em va dir ara que els interessava. S'obria una porta molt important en la meva vida. És el que li havia demanat a sant Josepmaria: trobar una feina en què pogués desenvolupar la meva vocació i ajudar els altres.

I després d'aquesta porta, se n'obriren d'altres. De sobte, tota aquella indiferència, tot aquell buit es convertí en inquietud, cada vegada em feia més preguntes, volia saber més coses sobre la vida de Jesús, sobre la missa, vaig començar a llegir l'Evangeli. També volia conèixer la vida d'aquell sant que m'havia ajudat i recordo que vaig estar-me una Setmana Santa tancat veient vídeos de sant Josepmaria. Era com un nen. I em vaig anar transformant interiorment. Estic més content. Soc feliç, però amb majúscules! I milloren la meves relacions familiars. També hi sé trobar un altre sentit, al treball. Jo treballava bé, però ara no ho faig per guanyar diners. Ho faig per als altres, per a Déu, i provo de no conformar-me i fer-ho cada vegada millor, perquè sempre es pot millorar.

El José no té cap mena de dubte que el seu retorn a Ítaca és un miracle: Jo era a l'infern de la indiferència i una mà m'agafa i em porta a casa. I un cop Déu t'agafa la mà no el deixes anar, llevat que siguis molt ximple. No vols tornar on eres abans.

L'ÀNGEL

Em vaig veure sol. Abandonat. Amb una pena i buidor enormes. I em vaig refugiar en les drogues sense saber que anava directe a rel'infern.

Àudio

Text en PDF

L'Àngel té 54 anys… i aventures i desgràcies per omplir un segle. Va néixer l'any 1964 a Puente de Vallecas. Els pares l'educaren, a ell i als germans, en la fe catòlica i en l'esforç per tirar endavant. L'Àngel va començar a treballar ben aviat, als 14 anys. I d'allà fins a arribar a ser empleat de La Perdiz de Somontes, un famós restaurant situat molt a prop del palau de la Zarzuela.

Als 17 anys s'enamorà de Petri i, després d'un llarg festeig, es casà l'any 1991. Poc temps després, tenen una nena preciosa: María Jesús.

Cadena de desgràcies

Tot allò semblava un conte… que, en realitat, havia començat a esquerdar-se des de feia temps. Primer va ser el seu germà Jesús qui va caure en la droga. Una bèstia que, al Madrid dels vuitanta, cavalcava desbocada arrasant vides. Al Jesús el mata una substància edulcorada als 22 anys.

Aquesta va ser la primera d'una cadena de desgràcies.

La depressió per la mort del seu germà petit, les primeres passes en el món de la droga, units a l'escassetat econòmica i a altres temes personals que l'Àngel prefereix no explicar al micròfon, fan que també el seu matrimoni se'n vagi en orris.

A partir d'aquell moment, precipici avall i sense aturador. Em vaig veure sol. Abandonat. Amb una pena i buidor enormes. I em vaig refugiar en les drogues sense saber que anava directe a l'infern. És com estar mort en vida. El cos et bull. Tens el dimoni a dintre. I Déu, clarament, no entrava en la meva vida.

Per acabar-ho d'adobar, es mor la meva mare. Era l'únic que tenia. La que, malgrat tot, seguia estimant-me. El meu port. I se'n va. Per sempre. En aquest moment trenco amb qualsevol lligam amb Déu. A més a més, una part de la meva família em culpa de ser la causa de la seva mort per la meva vida esbojarrada. I m'ho vaig arribar a creure.

L'Àngel allunyat dels seus i enverinat per la droga, segueix el seu infaust recorregut lluitant contra dimonis exteriors i interiors.

Intentava aixecar-me… i tornava a caure. Vaig començar un tractament de desintoxicació i, fins i tot, vaig aconseguir un treball a Correus. Quan semblava que un vent nou començava a bufar a favor… vaig haver d'ingressar a presó per complir una antiga condemna per estafa.

Un altre cop a l'abisme…

Quan semblava qeu un vent nou començava a bufar a favor... vaig haver d'ingressar a la presó per complir una antiga condemna per estafa. Un altre cop a l'abisme…

Llums a l'horitzó

I, tanmateix, entre reixes, l'Àngel comença tímidament el retorn a la fe. No sabria ben bé com explicar-ho, però, enmig d'aquella amargor i, malgrat estar molt lluny de qualsevol pràctica religiosa, vaig començar a sentir Déu proper. A vegades anava a la capella i parlava amb Déu. Notava la seva companyia.

Quan surt de la presó, a l'Àngel l'espera el carrer. Fa el que pot per sobreviure-hi. Van ser temps duríssims. Vivia en una psicosi tremenda de por, humiliació i soledat. Estic radicalment sol. I tinc por. Al carrer no hi ha respecte. Un dia et roben, l'altre t'insulten i, el tercer, t'agredeixen. No dorms i l'estrès et torna boig.

De totes maneres, l'Àngel no es rendeix. Com que porta tota la vida a Vallecas, els veïns i, també, la policia el reconeixen i l'ajuden en el que poden. Comença a anar a Càritas. Es dedica a la venda ambulant per poder guanyar una mica de diners i, cada cop més sovint, comença a anar a l'església de Sant Ramon Nonat. La seva parròquia de sempre. A vegades per dormir-hi. D'altres per pidolar i, sempre, per resar-hi.

L'Àngel segueix lluitant amb totes les forces contra la desesperació. A vegades vol morir-se i ho intenta. Però, d'altres, nota el que ell anomena senyals del Cel, que l'esperonen a seguir navegant per adversos que siguin els corrents.

Retrobada

L'Àngel retrobaria la seva filla, gairebé dues dècades més tard. A la Maria Jesús no la veia des que la petita tenia un any. Va ser aquí, al costat de la parròquia —explica l'Àngel, que tremola, encara, de l'emoció. Ella estava a la parada de l'autobús, fumant, i jo m'hi vaig apropar per demanar-li una cigarreta. «Esperi», em va dir mentre buscava a la bossa. Quan va alçar la mirada, vam fixar els ulls l'un amb l'altre. Va ser impressionant. Ella em va preguntar: «Ets… l'Àngel?» I jo li vaig contestar: «Sí, i tu ets la Maria Jesús, la meva filla.» Portàvem 18 anys sense veure'ns i, a ella, li havien explicat que jo havia mort. Tanmateix, ens vam reconèixer. Vam estar mitja hora abraçats, plorant. Des d'aquell moment, ella sap que el seu pare és aquí sempre que el necessiti.

Déu feia senyals de fum. El final del viatge s'apropava. Tanmateix, encara quedava el tram final.

Sóc a casa

En aquells dies al carrer, de pujades i baixades, i de visites a l'església, es troba amb la germana Sara que, li va oferir recer a la residència Nazaret, un lloc per a persones sense llar a tocar de la parròquia de Sant Ramon Nonat.

Són les últimes braçades abans de trepitjar la costa. La meva vida comença a canviar. Em sento acollit. Com que no tinc feina, m'exigeixen donar un cop de mà a la residència, a un menjador social i a la parròquia. I començo a treballar, a tenir responsabilitats. Ajudo amb allò que puc i començo a recobrar l'autoestima. Tinc el dia ple, ocupant-me dels altres. Començo a desenvolupar algunes habilitats que m'havia ensenyat la meva mare; d'ordre i organització. Cada vegada em sento més fort, he deixat de consumir i començo a ser amo de mi mateix.

Una nit, assegut al llit, veu retallar-se el campanar de l'església. No ho sé explicar, però, per dins, sento una veu que em diu: «Ànims, Àngel; segueix així, que vas bé.» I vaig rompre a plorar. No vaig poder aclucar l'ull en tota la nit.

Per a l'Àngel, aquelles paraules que sent al cor són l'empenta definitiva. Ell, que portava tota la vida escoltant retrets, se sent encoratjat, estimat, perdonat, curat.

Amb un esforç infinit, però també —com ell mateix reconeix— amb l'ajuda contínua de Déu, ha aconseguit donar el pas.

Ara treballa al Retiro, en una parada de begudes, i “gasta” les hores ajudant a la parròquia tant com pot. Jo, que he estat tan lluny, tan allunyat de Déu, que he fet estada a l'infern, ara no puc viure sense Ell. Després d'una vida tan intensa i dolorosa, he arribat a casa. A la meva llar.

LA MARÍA

Mai no vaig arribar a pensar que aquella buidor podria tenir alguna cosa a veure amb la religió. Simplement, era una sensació d'insatisfacció.

Àudio

Text en PDF

La María va estar 32 anys allunyada de l'Església, fins als 47 anys. I això que sempre havia cregut en Déu, però l'alegria que sentia de nena quan participava en la missa s'havia esfumat.

Als 15 anys va deixar d'anar a l'església, i també va deixar de confessar-se i combregar. Seguia tenint fe, però era una creença descolorida, que tant venia com marxava.

Crec que vaig allunyar-me perquè vaig deixar de resar i vaig deixar de resar perquè no es complia res del que demanava. A poc a poc, vaig anar perdent la relació amb Déu i vaig oblidar la meva fe i la meva pietat de nena.

La vida seguia i la María podia donar gràcies a aquell Déu llunyà per tot el que la vida li continuava donant. Tenia feina, família, amics, anava al cine, feia esport, no tenia problemes especials i, tanmateix, em sentia buida i no sabia per què. Mai no vaig plantejar-me que es tractava d'un buit espiritual. Recordo que els diumenges, quan anava a veure l'àvia, em deia: «Ves a missa.» Jo no en feia cas i mai no vaig arribar a pensar que aquella buidor podria tenir alguna cosa a veure amb la religió. Simplement, era una sensació d'insatisfacció.

La María és una dona impulsiva i amb un gran cor i el camí de tornava va estar marcat per un fort cop de gràcia… i un amic argentí.

Fa tres anys, el dia del meu aniversari, se sobte, em va venir de gust anar a missa. I hi vaig anar. Feia dècades que no trepitjava una església. Dos dies després em va tornar a venir de gust i hi vaig tornar. Després un dijous, un dimarts, un diumenge… Al cap de dos mesos, ja anava a missa cada dia. Després, em va abellir llegir la Bíblia i resar el rosari, però, com que a casa no l'havíem resat mai, no sabia com posar-m'hi, i vaig haver de mirar a Youtube.

Vaig deixar de resar perquè no es complia res del que demanava.

Els sobtats atacs de pietat van fer pensar a la María que li passava alguna cosa rara: allò no era normal. Al seu voltant no hi havia ningú especialment religiós i va recordar-se de l'Eduardo, un amic argentí. Mai no havíem parlat de temes espirituals, però jo sabia que era cristià i li vaig explicar què m'estava passant. Se'n va alegrar molt i va dir-me una cosa sorprenent, que feia dos mesos que resava per mi i oferia la missa per tal que trobés Déu.

La María és conscient que l'Eduardo la va empènyer, però sobretot ella atribueix el miracle de la seva conversió al poder de la pregària. Ella, que tot just es va allunyar de Déu, perquè pensava que resar no servia per a res. Ara n'estic convençuda, del poder que té l'oració. L'Eduardo va estar resant molt de temps —hores!—, sense dir-me res. I Déu escolta, escolta sempre i va moure el meu cor. És sorprenent. Si sabéssim el bé que fem a una persona quan resem per ella…

La María se sent feliç d'haver-hi retornat. Després de la vida, és el segon regal més gran que he rebut. El millor que m'ha passat. Ara entenc que aquell buit que tenia només el pot omplir Déu. Estic feliç i tranquil·la. He recuperat aquella sensació que sentia de nena i que havia oblidat. Per això, ara, des que es va produir la meva conversió, li dic sempre que sí a Déu. En tot. M'ha demostrat que els seus plans són millors que els meus. La vida m'ha canviat, molt, i per a bé!

Els qui l'envolten també han notat el canvi: Em veuen més feliç, més plena, ara provo d'atendre més els altres i oblidar-me de mi. Reso diàriament a la Mare Teresa perquè, com ella, sigui capaç de tenir caritat amb tots i ajudar els qui m'envolten.

I acaba, contundent, remetent a una paràbola que viu com si Jesucrist l'hagués explicat per a ella. He retornat a casa i, a voltes, penso: com m'he perdut, tots aquests anys! Em sento com el fill pròdig, que es troba amb una meravellosa rebuda del pare, que li diu: «Sempre he estat aquí, esperant-te, encara que tu no em veiessis.»

EL MANUEL

Com que era metge i em veia científic, ho llegia tot i em va influir molt el positivisme.

Àudio

Text en PDF

El cisma familiar va ser l'any 2002. Fins aleshores, el tracte amb el seu pare sempre havia anat de meravella, i això que al Manuel el van enviar a estudiar d'intern a una escola dels jesuïtes als 9 anys i ja mai més no va tornar a conviure amb la seva família, més enllà de les vacances. Hi havia distància entre nosaltres, però la convivència, les estones que estàvem plegats, era molt bona.

Aquell huracà, que va durar només un parèntesi, i quan va acabar ningú no el va tornar a recordar, va ser intens. Tanmateix, el meu pare no m'ho va tenir en compte. No es va enfadar per això, ni tampoc empitjorà la nostra relació.

Tot va començar el dia que el Manuel pare els convidà a tots —en persona, perquè la notícia la hi va voler dir a la cara i viatjà a Madrid per fer-ho— a Roma, per assistir a la canonització de Josepmaria Escrivá. Li feia especial il·lusió pagar-los a tots el viatge: al Manuel, a la seva esposa i als seus dos fills. El motiu li semblà al seu fill d'allò més rocambolesc: aquell carcinoma que havia tingut el seu pare feia tants anys, que va desaparèixer sobtadament, de la nit al dia, era, ara, el miracle que l'Església reconeixia per a la canonització del fundador de l'Opus Dei. El que li faltava!

El meu pare no m'ho va tenir en compte. No es va enfadar per això, ni tampoc empitjorà la nostra relació.

El miracle és a les seves mans

Tot allò havia passat fa molt de temps, a principis dels noranta. El Manuel pare era metge, com el seu fill i, amb els anys, havia desenvolupat una radiodermatitis a les mans. Era una malaltia força comuna en els traumatòlegs d'aquella època que, durant anys, havien treballat amb raigs X sense protegir-se'n, i consistia en una displàsia de la pell, és a dir, una cosa precancerígena.

Jo coneixia bé les mans del meu pare, feien pena. Hi tenia unes taques negres, algunes molt adherides a la pell, amb una pinta molt lletja. Estava amoïnat perquè li molestaven moltíssim i havia perdut mobilitat i sensibilitat. Per a un cirurgià traumatòleg significa deixar de treballar, que és el que, finalment, va haver de fer.

Aquell episodi va succeir sense que el seu fill hi donés cap importància, ja que el va agafar mentre estava a Madrid, en plena Residència. Jo anava a la meva. De tant en tant me les ensenyava i deia: «Mira, jo crec que això ja és un carcinoma epidermoide (un càncer). Ja està infiltrant-se.» Però jo no ho veia tan gros. Més endavant, el Manuel pare li explicà que segurament hauria d'amputar-ser algun dit, com a altres col·legues en la mateixa situació. Però jo, de broma, li deia: «I t'ho faràs tu mateix, no?» No n'era gens conscient, de la gravetat.

En un moment determinat, una persona li va donar al malalt una estampa de l'encara Beat Josepmaria Escrivá de Balaguer i el fet és que funcionà. A mi, la història de l'estampeta me l'han explicada després… En aquell moment no la vaig veure.

Quan va tornar d'un congrés a Viena, el pare va tornar a passar per casa del seu fill i li va dir que ja tenia les mans curades. El seu aspecte havia canviat de manera radical: encara es podia reconèixer on hi havia hagut les taques, però ja no hi havia pell negra, ni dura, ni adherida. Ara, era una pell fina, trencadissa i envermellida, com la d'un nen petit. El Manuel fill va fer d'aquelles mans sanades el mateix cas que en va fer a les malaltes, és a dir, gens.

A partir d'aquell moment, la curació es va començar a estudiar a fons i, després de molts anys, va arribar a ser el miracle que l'Església va reconèixer per a la canonització del Beat. Per aquell temps, el meu pare va viatjar força vegades a Roma, va anar passant diferents exàmens i, per a mi, com si aquestes coses no existissin. No hi donava cap importància, no m'impressionava gens, no creia en res… i, per descomptat, no ho reconeixia com un miracle.

La seva dona recorda d'aquella època les trucades, els missatges constants: «Heu sortit al diari», «a les notícies», als titulars: «El metge que li va donar la santedat a Escrivá de Balaguer.»

Al principi, a ella li semblava que havien d'anar a Roma. És al costat del Manuel des que tenien 14 anys i, tot i que al miracle en si no hi donava cap importància, veia important fer-ho pels seus sogres, que són com els seus pares.

Però el Manuel va dir que ells no participarien en res de tot allò. Quan el meu pare va insistir-hi una mica més, ja em vaig cabrejar com una bèstia. De cop de porta. Ell em va demanar que, almenys, deixés que hi anessin els nens i la meva dona, però li va dir que no estava gens d'acord que hi anessin, i no hi va insistir més. Van anar a Roma amb tota la família, els meus tres germans amb les famílies. Tots, menys jo. Perquè, en aquell moment, el Manuel va pensar que anar a Roma era una incoherència contraposada al seu ateisme.

Coherència d'ateu

La seva particular guerra que l'allunyà de Déu i de l'Església, havia començat als 14 anys, quan, sense cap motiu, va deixar d'anar a missa. D'ençà d'aleshores, la resta va anar en picat i a tota velocitat fins arribar a un moment en què ja es reconeixia ateu.

Com que era metge i em creia científic, llegia de tot i em va influir molt el positivisme. Per a ell la ciència era l'eina que havia de salvar la humanitat i Déu no era necessari per a res, tot i que, en realitat, seguia conservant al cor els valors morals genuïns del cristianisme. No és que fos mala persona, senzillament creia que es podia construir un món meravellós sense Déu: sense guerres, on la gent fos solidària… Pensava que l'Església era perniciosa i, també, que era impossible fer conciliar la fe i la ciència..

A finals dels noranta, gràcies a Internet, el Manuel es va desenvolupar totalment com ateu: em dedicava a intervenir en fòrums de religió —que era com la versió primitiva de Facebook— per tal d'entretenir-me. Era un gran afeccionat a escriure coses contra Déu i contra l'Església i tenia força seguidors, gent a qui li semblava molt bé tot el que deia. N'hi havia d'altres amb qui discutia i gaudia veient com, finalment, es posaven de part meva.

Ja no penso res de tot això

Dos anys després de la canonització, el seu pare va ser diagnosticat d'una malaltia greu de la sang, mielodisplàsia. Per a mi va ser un cop molt fort perquè el meu pare era una roca forta a la meva vida, algú molt important i, amb aquell diagnòstic, la mitjana de vida era de dos anys. Va ser una notícia dolentíssima i una font d'angoixa.

El Manuel pare va començar a rebre un tractament setmanal, cada dilluns, a l'hospital on treballava el seu fill. Venia amb la seva dona des de Badajoz fins a Madrid els diumenges i es quedaven amb ell fins l'endemà. Com sempre havien fet, els diumenges, els pares del Manuel anaven a missa. D'antuvi hi anaven ells sols, però ens va començar a preocupar que es posessin malalts o que els passés res, perquè la meva mare, a més a més, era pràcticament cega. I així va ser com el Manuel i la seva dona van començar a acompanyar-los i, tot i que es podien haver quedat a fora esperant-los, entraven a l'església. Amb respecte; si la gent es posava dempeus, ells també, però de genolls, el Manuel, no.

Després d'uns quants mesos anant-hi, com les vaques que miren passar el tren, un dia el Manuel va començar a escoltar el que deia el mossèn, i li va agradar. Aquest tipus té un bon mètode perquè primer llegeix l'Evangeli i, després, l'explica. Un altre diumenge va començar a pensar que allò que s'hi explicava era interessant i que es podia aplicar. Eren com consells per a la vida. De fet, no sabia per què, però hi entrava angoixat per l'estat del pare i en sortia com consolat. Tot plegat, una mica estrany.

Va començar a estar d'acord amb el que escoltava a missa, tant, que arribà a notar un cert sentit de pertinença. Vaig recordar que jo també era cristià: també estic batejat, i aquesta és la meva cultura. Fins que va arribar un moment que vaig pensar que era un ximple per estar-me allà assegut sense fer res. I va decidir que, ara, el que era coherent de debò era tornar a practicar, confessar-se, combregar…

Havien passat 4 anys des que havia començat a anar a missa amb els pares.

El primer pas va ser explicar-ho a la dona, que, tot i no haver-se declarat mai atea, ni contrària a l'Església, tampoc no practicava. Feia una colla d'anys que anàvem a missa plegats, però no havíem parlat mai del tema. A mi em feia certa vergonya, però resulta que a ella li passava exactament el mateix, i no sabia com dir-m'ho.

I el pas següent, buscar algú de confiança per confessar-me. El Manuel va recordar-se de l'escola i del Pare Prefecte de la seva època. Un mossèn que sabia el nom de tots els seus alumnes, dels seus germans, dels seus pares, i que, gràcies a la seva estima, era capaç de preguntar, anys més tard, per cadascun d'ells. El trobaren en una casa dels jesuïtes a Madrid i, per descomptat, es recordava d'ells i s'alegrava molt de tenir noves seves. Ens vam confessar els dos amb ell, i va ser molt fàcil perquè ens va ajudar molt. Jo recordava que calia fer una mica d'examen, però poca cosa més… Vaig sentir una alegria molt profunda, no de fer bots per dintre.

Aquell mossèn els va posar com a penitència anar a missa i combregar l'endemà, que era Dimecres de Cendra, i, en complir-la, el Manuel va sentir com un pessigolleig al clatell quan va sentir, després de tants anys: «Converteix-te i creu en l'Evangeli.» Encara avui torna a sentir el mateix quan recorda aquelles paraules.

Puc recordar perfectament quan era ateu, perquè ha estat fa no res. Ara tinc un consol perpetu, alguna cosa a la qual recórrer cada dia. Es viu d'una altra manera, però no és gens fàcil d'expressar. Si algú em demanés que valorés la diferència de la meva vida d'ara i la d'abans de l'1 al 10, li posaria un 1000, però no puc explicar concretament en què. Més aviat en tot.

Al seu pare, que encara no havia mort, no li van explicar gaires coses del canvi. Simplement, ho va veure. I un dia, quan ja estava ingressat, el Manuel li va dir: Recordes quan no vaig voler anar a la canonització de sant Josepmaria i et vaig dir totes aquelles coses? «Sí». Doncs ja no penso res de tot allò. I ja està.

Em sento molt identificat amb l'Evangeli del fill pròdig. Com ell, en tot el meu procés, sempre em vaig sentir acollit, ningú no em va retreure res. A tot el món li va semblar bé el meu retorn a casa.