El mes de novembre passat vaig anar amb un grup d'alumnes del col·legi on treballo, d'entre 11 i 13 anys, a una convivència a Fàtima, Portugal. Poc després, mentre ens instal·làvem a l'hotel, una d'elles es va quedar tancada al bany. Vaig trigar a adonar-me'n i quan vaig anar a buscar-les per portar-les al santuari, em van explicar el que havia passat. Ignorant que ja feia una estona que estaven així, els vaig dir que havíem d'avisar a recepció, però elles em van explicar que ja ho havien fet: havien intentat ajudar-la altres professores intentant forçar la porta amb un tornavís, tot en va; estaven esperant que arribés una persona de manteniment per desmuntar el pom de la porta.

Arribats a aquest punt, després de comprovar que la nena estava tranquil·la, em vaig posar a resar una estampa a la Montse. Una altra de les alumnes em va voler dir una cosa que no vaig escoltar mentre acabava. “Un moment”, li vaig dir, i em va quedar mirant sense entendre. En concloure el “Glòria”, vaig girar el pom amb seguretat, i la porta es va obrir per a sorpresa meva i de les alumnes que, en veure el que havia passat, van començar a amuntegar-se.

A algunes d'elles els havia parlat de Montse el curs passat, però, en comprovar l'eficàcia de la seva intercessió, diverses em van demanar que els expliqués més i compartís amb elles l'oració per a la devoció privada, que han començat a resar.

Demano a Montse que no es quedin en “el que és extraordinari” del favor concedit i es converteixi per a elles en un model proper del qual aprendre a ser bones amigues de les seves amigues.

C. C. G. - Espanya