“Senyor, socorreu-me”

Senyals inequívocs de la vertadera Creu de Crist: la serenitat, un profund senti­ment de pau, un amor disposat a qualsevol sacrifi­ci, una eficàcia gran que dimana del propi Costat de Jesús, i sempre -de manera evident- l'alegria: una alegria que procedeix de saber que, el qui es dóna de veritat, és al costat de la Creu i, per consegüent, al costat de Nostre Senyor. (Forja, 772)

Si voleu aprendre de l’experiència d’un pobre sacerdot que no pretén parlar més que de Déu, us aconsellaré que quan la carn intenti recobrar els seus furs perduts o la supèrbia -que encara és pitjor- es rebel·li i s’arbori, aneu corrents a aixoplugar-vos en aquelles divines escletxes que, en el Cos de Crist, obriren els claus que el fixaren a la Creu, i la llança que li travessà el pit. Aneu-hi com més us commogui: descarregueu en les Ferides del Senyor tot aquest amor humà... i aquest amor diví. Que això es voler la unió, sentir-se germà de Crist, un consanguini seu, fill de la mateixa Mare, perquè és Ella qui ens ha menat fins a Jesús.

Afany d’adoració, ànsies de desgreuge amb una suavitat assossegada i amb sofriment. Esdevindrà vida en la vostra vida l’afirmació de Jesús: qui no pren la seva creu, i em segueix, no és digne de mi. I el Senyor se’ns manifesta com més va més exigent, ens demana reparació i penitència, fins a empènyer-nos a experimentar l’anhel fervent de voler viure per a Déu, crucificat juntament amb Crist. Però nosaltres duem aquest tresor en vasos de terrissa, fràgils i trencadissos, a fi que es vegi que la grandesa és del poder de Déu i no pas nostra. En tot patim tribulacions, i si bé no ens angoixen, ens trobem mancats de mitjans, encara que no desesperats o sense recursos; perseguits, per bé que no quedem desemparats; abatuts, encara que no fins a veure’ns perduts; sempre duent arreu en el cos la mortificació de Jesús.

Ens imaginem que el Senyor, a més a més, no ens escolta, que anem enganyats, que només se sent el monòleg de la nostra veu. Ens trobem sobre la terra sense cap puntal i abandonats del Cel. Tot i així, és vertader i pràctic el nostre horror al pecat, encara que sigui venial. Amb la tossudesa de la Cananea, ens prostrem submisament com ella, que el va adorar, tot implorant: Senyor, socorreu-me. Desapareixerà l’obscuritat, superada per la claror de l’Amor. (Amics de Déu, nn. 303-304)

Rebre missatges per correu electrònic

email