Si tu mires de meditar-ho, el Senyor no et negarà la seva assistència. Fe i fets de fe: fets, perquè el Senyor -ho has comprovat des del començament i t’ho vaig subratllar a la seva hora- és com més va més exigent. Això ja és contemplació i es unió; aquesta ha d’ésser la vida de molts cristians, anant cada un endavant pel seu propi camí espiritual -són infinits- enmig dels afanys del món, encara que ni tan solament se n’hagin adonat.

Una oració i una conducta que no ens aparten de les nostres activitats ordinàries, que enmig d’aquest afany noblement terrenal ens porten cap al Senyor. En elevar tot aquest quefer a Déu, la criatura divinitza el món. Tants cops com he parlat del mite del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava! En or de mèrits sobrenaturals podem convertir tot quant toquem, malgrat els nostres errors personals.

Així actua el Nostre Déu. Quan aquell fill retorna, després d’haver malgastat els seus diners i vivint en penúria, després sobretot d’haver-se oblidat del seu pare, el pare diu: de pressa, porteu la roba millor i vestiu-la-hi, i poseu-li un anell a la mà i calçat als peus; i porteu el vedell gras i mateu-lo; mengem i celebrem-ho. El Nostre Pare Déu, quan acudim a Ell amb penediment, treu, de la nostra misèria, riquesa; de la nostra feblesa, fortalesa. Què ens depararà, si no l’abandonem, si el freqüentem cada dia, si li adrecem paraules d’estimació confirmada amb les nostres accions, si li ho demanem tot, confiats en la seva omnipotència i en la seva misericòrdia? (Amics de Déu, nn. 308-309)