Descansar: apilar forces, ideals, plans...

Potser molts internautes heu començat ja les vacances i uns altres podreu gaudir-les en unes setmanes. Sant Josepmaria animava a tenir present el Senyor en aquest descans. Us oferim uns textos seleccionats.

Després d'enviar els seus deixebles a predicar, quan tornen, el Senyor els reuneix i els invita a anar amb Ell a un lloc solitari perquè descansin... Quines coses que els demanaria i els explicaria Jesús! Doncs... l'Evangeli continua essent actual. (Solc, 470)

Sempre he entès el descans com a apartament de les coses contingents de cada jornada, mai com a dies d'oci.

Descans significa estancar: fer còpia de forces, ideals, plans... En poques paraules: canviar d'ocupació, per tal de tornar, en acabat ―amb nova empenta―, al quefer habitual. (Solc, 514)

Tenim fam de Déu, i fem nostres les paraules del Salm: Déu meu, jo us cerco sol·lícit, la meva ànima té set de vos, el meu cor us desitja com terra eixuta, sense aigua. I Jesús, que ha fomentat les nostres ànsies, surt al nostre encontre i ens diu: si algú té set, que vingui a mi i que begui. Ens ofereix el seu Cor perquè hi trobem el nostre repòs i la nostra fortalesa. Si acceptem la seva crida, comprovarem que les seves paraules són veritables: i augmentarà la nostra fam i la nostra set, fins a desitjar que Déu estableixi en el nostre cor el lloc del seu repòs, i que no aparti de nosaltres el seu escalf i la seva llum. (És Crist que passa, 170)

Vaig aplegar aleshores unes consideracions de Teresa d’Àvila: tot és no res, i menys que no res, allò que s’acaba i no plau Déu. ¿Enteneu per què una ànima deixa d’assaborir la pau i la serenitat en allunyar-se del seu fi, quan s’oblida que Déu l’ha creada per a la santedat? Esforceu-vos a no perdre mai aquest punt de mira sobrenatural, tampoc a l’hora del lleure o de l’esplai, tan necessaris com el treball en la vida de cadascú. (Amics de Déu, 10)

Oh, Jesús! ―Descanso en Vós. (Camí, 732).

Quina llàstima, viure així, practicant la sola ocupació de matar les hores, que són un tresor de Déu! No hi caben les excuses, per a justificar aquesta actuació. Que ningú no digui: disposo solament d’un talent, no puc aconseguir res. També amb un sol talent pots obrar d’una manera meritòria. Quina tristesa no treure partit, un autèntic rendiment de totes les facultats, poques o moltes, que Déu concedeix a l’home perquè es dediqui a servir les ànimes i la societat!

Quan el cristià mata les hores a la terra, es posa en perill de matar el seu Cel: quan per egoisme es retreu, s’amaga, es despreocupa. Qui estima Déu, no tan sols dóna allò que té, allò que és, al servei del Crist: es dóna ell mateix. No veu amb mirada escarransida el seu jo en la salut, en el nom, en la carrera. (Amics de Déu, 46)